Treballar el fang és embrutar-se per fora. És netejar-se per dins.

 

Buscar la forma més complexa en el material més senzill. O la forma més senzilla en el material més complex.

 

Jugar a ser Déu amb el fang primigeni; donar vida a allò inanimat.

 

Donar-se sense recances, pujar parets fins al límit de la física, jugar amb les lleis de l’univers i de la Terra, i de l’aigua, i del foc i de l’aire.

 

Els quatre elements en fan una labor elemental. En fan la primera de les ciències; la més antiga.

 

L’única que encara perdura dels temps sense memòria. L’única que ens agermana amb els ancestres més animals.

O amb els més humans.

 

És la manera més obscena d’establir lligams directes amb la terra. I potser per això la que encara ens fa ser fills seus.

 

D’allà on sortim.

 

Allà on acabarem.